A la riba del riu Gaià hi trobem el reial monestir de Santes Creus, amb una arquitectura majestuosa, sòlida i austera, que trasllada el visitant a reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.
El monestir va néixer el 1160, sota el patrocini dels llinatges dels Montcada i dels Cervelló i del comte Ramon Berenguer IV. La comunitat de monjos van trobar a la riba del riu l’emplaçament idoni per bastir-hi un monestir que havia de ser, fins al 1835, el centre d’una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d’Aragó.
Santes Creus va viure el seu moment àlgid entre els segles XIII i XIV a causa de la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d’Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser-hi enterrats. Les seves restes reposen a l’església en dos monuments funeraris, considerats obres cabdals del primer gòtic català i els únics que ens han pervingut intactes de reis de la Corona d’Aragó.
L’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet), i és una de les joies de l’art medieval català. La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església és un exemple de la transició del romànic al gòtic i, tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster, cosa que contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d’estil gòtic de la Corona d’Aragó.
Actualment, és l’únic monestir de la Ruta del Cister que no té vida monàstica i és visitable en visites obertes i guiades.